martes, 4 de mayo de 2010

Sant Jordi a Barcelona

Com cada any, el passat 23 d’abril Barcelona es va omplir de llibres i roses per celebrar una nova diada de Sant Jordi. Tot i que la previsió meteorològica era de pluja, la gent va sortir al carrer sense dubtar-ho i va omplir la Rambla de dalt a baix.

En un dia que va transcórrer sense incidents ni gaire pluja (només una mica i cap al vespre), Barcelona estava plena a vessar de llibres, roses i curiosos de tota mena. És cert que les novetats literàries eren gairebé les mateixes de sempre, encara que els autors i els títols fossin diferents. És cert que cada vegada s’estilen roses més inusuals però no per això més boniques (com és el cas de les multicolor, que com a mínim es poden qualificar de kitsch). És cert que, tot i que és agradable veure com la gent es passeja, s’agraeix poder anar caminant sense haver d’esmunyir-se i demanar perdó pels cops de colze. Però Sant Jordi és Sant Jordi; s’hi respira un ambient especial i sempre hi ha petites anècdotes a recordar.

En una de les parades de la rambla, per exemple, es podia veure des de lluny un cartell on hi havia escrit L’home que ho firma tot. Just a sota, assegut en una cadira de fusta, un homenet d’edat avançada acompanyat d’un barret negre i una targeta identificadora on deia servei de firmes esperava amb un bolígraf a la mà i un somriure cordial. Aquells que anaven a demanar-li una signatura marxaven amb un poema personalitzat i molt bon humor, perquè l’home que ho firma tot els havia estat explicant acudits mentre escrivia.

També va ser curiós observar com evolucionava la manera de vendre les roses a mesura que s’acabava el dia. A mitja tarda, grup d’adolescents demanava amb un megàfon i d’esquena a la gent que compressin roses, “Si us plau. És per una bona causa”. Al vespre, ells mateixos perseguien els homes amb aspecte de pares de família mentre tocaven la guitarra i cantaven “Compri una rosa, compri una rosa per a la seva esposa!”.

I sempre queden coses a explicar. Els llibres en blanc que podien servir com a llibreta que venien en una parada, els venedors que saltaven davant les noies i els deien “A nosaltres també ens podeu regalar una rosa, tenim sentiments”, el munt de lletres retallades i escampades per terra en una part del Passeig de Gràcia. Tots els detalls fan cada Sant Jordi diferent i especial.

Quan manen les dones

Està clar que les dones tenen una concepció de poder diferent a la dels homes. Tot i que encara hi ha molta desigualtat al món laboral entre els dos sexes, el sexe femení està agafant cada vegada més importància en la jerarquia empresarial i política.

Per començar, a les dones no els sol ser tan fàcil assolir càrrecs amb rellevància. Però això no s’acaba aquí. Un cop han aconseguit arribar-hi les dificultats continuen essent presents, i fan que hagin d’esforçar-se molt més a l’hora de treballar.

El sexe femení viu pensant en la següent etapa de la vida, en allò que vindrà a curt termini; a l’hora de fer inversions encarades a un futur reflexiona molt més que els homes, i no se la juga si no n’està convençuda. El fet que les dones visquin d’una manera més familiar la seva vida fa que no necessitin un triomf reconegut externament per sentir-se satisfetes amb elles mateixes. Els homes, en canvi, són més impulsius; només se senten realitzats personalment si aconsegueixen tenir un bon lloc de treball i ser admirat per això.

A l’hora de comunicar, les dones són més receptives quan es tracta d’escoltar els problemes de l’altra gent, i els homes només es preocupen pels seus. Per tant, podríem dir que les dones tenen una política social que apliquen en tots els àmbits de poder on es troben.

Per acabar, les dones tenen una fortalesa interior, diferent a la masculina, l’exterior. Gràcies a això tenen més motivació a l’hora de treballar, així com dedicació, convenciment i interès. Aquests són uns criteris, creiem, que s’haurien d’aplicar tots els membres de poder de les empreses. Potser aleshores les coses canviarien de veritat.

martes, 13 de abril de 2010

La teta asustada


La teta asustada és la segona producció de Claudia Llosa, directora peruana que va debutar el 2006 amb la coproducció espanyola-peruana Madeinusa. La teta asustada, estrenada el 2009 al Festival Internacional de Cine de Berlín, ja ha rebut diversos premis internacionals, entre els quals es troba l'Ós d'Or.

La trama se centra en el personatge de Fausta, una jove peruana que viu amb el seu oncle. Fausta pateix una malaltia anomenada “la teta asustada”, que troba el seu origen en les dones maltractades durant lèpoca del terrorisme al Perú. Les que eren violades durant lembaràs perdien l'ànima, i transmetien el seu terror als nadons a través de la llet. Aquest pànic que la protagonista porta dins laïlla totalment dels altres i la fa tenir por davant de determinats sentiments. Així doncs, a l'hora de determinar un tema principal, podem dir que La teta asustada tracta sobretot la manera com els traumes i les emocions es transmeten de generació en generació.

El film es caracteritza per un ritme lent, encara que és el més adequat per la sensació de tancament i angoixa que es pretén transmetre. Largument no es desenvolupa duna manera clara i definida, ja que passen poques coses, encara que significatives. Això fa que el tema resulti ambigu i difícil didentificar.

Respecte a la fotografia, el fet que aquesta sigui molt treballada té un doble efecte: d'una banda trobem una gran preocupació  pel punt de vista estètic; de laltra, cada imatge és significativa i procura transmetre sensacions a l'espectador.

Malgrat tot això, lambient que predomina a la pel·lícula és tan opressiu i tan angoixant que fa inevitable despertar certa incomoditat. És evident que això és voluntari i es fa amb la intenció d'acostar el públic als sentiments Fausta, però és precisament la sensació d'estranyesa que envolta cada escena el que fa difícil connectar-hi.

Títol: La teta asustada
Any: 2009
País: Perú-Espanya
Directora: Claudia Llosa
Repartiment: Magaly Solier, Susi Sánchez, Efraín Solís, Marino Ballón, Antolín Prieto

martes, 6 de abril de 2010

Harry Potter i el guió oblidat en un pub

Divendres, 5 de març de 2010

El diari britànic The Sun informa avui sobre una troballa feta la nit passada en un pub londinenc: es tracta ni més ni menys que del guió de la primera de les dues pel•lícules que es basaran en la darrera aventura del nen mag, Harry Potter i les relíquies de la mort. Warner Bros, la productora, ha anunciat que obrirà una investigació al respecte.

El bar, situat a Kings Langley (als afores de Londres), acostuma a ser freqüentat per Daniel Radcliffe, que interpreta Harry Potter a la gran pantalla. Tot i així, segons The Sun, diverses fonts afirmen que no era ell qui es trobava allà la nit del dijous, sinó l’equip de rodatge. Sembla que anaven endarrerits amb la feina però, com que havien aconseguit posar-se al dia, havien anat a celebrar-ho i s’havien acabat emborratxant.

El text consta de 118 pàgines i està marcat com a “privat i confidencial”. Qui el va trobar va ser un client del bar que, en adonar-se del que era, el va dur directament a les oficines del diari anglès. El guió ja ha estat retornat a la productora.

The Sun també ha revelat que el text inclou canvis significatius en la novel•la de Rowling. S’espera que la primera de les pel•lícules, que correspon al guió trobat a Kings Langley, arribi als cinemes aquest novembre. Pel que fa a la segona, els fans de la saga hauran d’esperar fins a mitjan 2011 per poder conèixer el seu desenllaç.